a la fi del món

Al bell mitg d’aquest paratge,
tot perdut arrosega l’ànima,
un ésser feble i febril.

Colpeja amb les mans la sorra,
maleïnt amb bojeria l’infern que l’envolta.

I va perdent la fe en la vida,
quan el sol s’escau i no l’anima.

Però les nits clares de lluna,
amb la foscor tan temuda,
retornen en somnis complaents,
a fer-li pensar en un món diferent.

I s’aixeca de nou a l’alba,
guaita l’infinit amb fervor,
i s’adinsa de nou a la fi del món.