la platja
Qui mira les petjades,
que deixes en llunyania;
diguem noia, qui espera
l’anima de la teua vida.
Si fora dolça la teva mirada,
milers d’abelles vetllarien de matinada.
Si foren tendres els teus llavis,
mossegarien el cel cada dia.
Més caus, verge i menuda,
de nou dins la teva existència cabuda,
de somnis morts
i nits de plors.
I així veus el temps,
vora la finestra tancada,
no sigui que l’aire,
t’ofegui la vetllada.
Categories: Uncategorized