Palabras Perdidas

La llum envelleix a l’estancia,
mentre sota els llençols la vida pren importància,
i neix dins teu l’amor que desprenen les teves mans,
i mor dins meu un cor amb massa detalls.

Pot ser que el rellotge no marqui més hores,
per invertir tot esforç en ocultar-te a la vora,
d’aquest moment que flueix entre la meva boca,
i un record que s’escapa sense deixar cap penyora.

Mirall maleït,
que m’has ferit
el pit.

Deixa’m respirar tranquil,
no buscaré mai més el teu camí.

Torna a començar,
el viatge que no acaba mai.

Detienes cada segundo al azar,
lo observas y lo dejas agonizar,
sugiriendo un final acompasado,
de cada suspiro abandonado.

Era fácil comprenderte,
una alma perdida e inconsciente,
sumergida en un sueño profundo,
rechazando todo tu mundo.

Sugieres un paso amortizado,
olvidaste lo que era volar sin pensarlo,
te estrellaste contra tu propio adosado.

Recurres a cada desecho controlado,
antes que escuchar lo que te hablo,
y sentir mi voz en el aparato.

No volverán tus manos a saber,
lo que en el fondo significaba querer.