Palabras Perdidas

Si els ulls pot passejar,
no és més que el desig de poder condemnar,
amb la mirada tota cuca alçada,
i sentir-se la vida controlada.

Que vol mirar-se en un mirall,
i no en troba cap que vulgui plasmar d’un cop,
l’herència de la seva imatge,
i fer-la coneguda pel seu reinatge.

Si de bon grat volgués un bocinet de pà,
no li feu el lleig de fer-li un entrepà,
que gaudeix més amb ous d’algun estrany peix,
digne inequívoc d’un paladar que no és mereix.

Vet aquí que el llit que el veu,
d’amagat cert dia li treu,
d’un cop de vent la seva sùperbia,
per deixar-lo morir en la seva presència.

Goig de ser una espurna,
s’intueix la claror
sota la llum diürna,
i vesteix cada racó
amb una carícia temuda.

Si de bon gran sa fa princesa,
contagia la sang de sa reialesa,
falsa modèstia pintada de negre,
desig inconscient de romandre desperta.

No vol pintar més núvols,
ara que plou el dia arrossega,
al mar de sa tristesa,
omplert de cada inconsciència.