Palabras Perdidas

I de tot allò que vaig dir,
ara se’m fa un núvol d’idees,
cadascuna d’elles més dispersa,
dins la inquietud de la meva feblesa.

I si he perdut l’esme de nou?
Si no puc mirar més enllà d’on plou?
Si estic ferit de per vida?
Si ningú sap com curar-me aquesta agonia?

Envers els fulls recorro paisatges,
rebuscant entre totes aquestes paraules,
una ànima prou madura per curar-me amb paciència,
i acaronar-me fins que perdi la consciencia.

Em sento aturat dins aquest món que m’envolta,
tot i que sento que no m’escolta,
fent-me més solitari del que em pertoca,
dibuixant-me carícies de paraules fosques.

Vull que em xiuxiuegis a l’oïda,
aquella paraula que ara veig tan prohibida.

Vull que siguis tu, desconeguda,
l’empenta cap a un felicitat merescuda.