Domingo, 18 de marzo de 2007
Andreas
Permet que gaudeixi la teva pell,
i que siguin els meus dits, qui,
amb la paciència que permet la meva ment,
recorri cada centímetre amb el teu consentiment.
Recorda el meu ale,
i amagat sota la meva veu,
quan vulguis oblidar-te per un moment,
del color que tenia avui el cel.
I cridarem de matinada,
aquesta nit t’he vist despullada,
sense roba i amb la teva ànima,
he aprés a deixar-te sense aire.
Deixa’m un racó entre els llençols,
no permetre que es tornin a sentir tan sols,
jugaré amb els teus cabells,
per recordar la teva olor sense precedents.
Domingo, 18 de marzo de 2007
Andreas
Caminos que separan,
hijos perdidos del azar,
sentimientos que no alcanzan,
a ver su barco naufragar.
Si de los despojos,
puedes llegar a recuperar,
algún vestigio del pasado,
deja que el tiempo los ponga en su lugar.
Miradas vacías,
encontraran su reflejo,
en cada espejo,
ocultando dioptrías.
El silencio mientras dormías,
nublará el letargo de tus sueños,
dejando, para largo,
el calor de tus abrazos.
Domingo, 18 de marzo de 2007
Andreas
Y ahora vuelvo a añorar,
álex, anna y los demás,
tibidabo sigue en mi pasar,
EGB fué algo más…
Roger, amanda, o guillem,
ceferino, recreos y algo de evasión,
amores, secretos y pasión,
caminos separados sin más humillación…
Recupero de mi memoria,
horas muertas en cualquier aula,
miradas, errores y aprensión,
siguen siendo el pan de mi perdón.
Vuelve a despertar,
retrocede para remendar,
todos los errores que pudiste engendrar,
hoy se amontonan para verte naufragar.